sábado, 26 de julio de 2014

És l'hora dels adéus...

“El tiempo no nos permite olvidar, pero sí soltar y seguir. Déjalo ir”. I no em surten les paraules. Fa més d’una setmana i mitja que intento trobar la manera d’acomiadar-me, i no puc. Dir adéu mai és fàcil, i menys quan no només deixes una feina, sinó també una casa i una família.
He passat quatre anys aquí i encara no em crec que aquesta sigui la meva última nit. Cinc temporades escolars, cinc juliols de multis, quatre agosts, quatre pretemporades, setmanes santes, ponts de tots sants, del treballador, del Pilar i de la Puríssima. Caps de setmana, sant joans, visites d’un dia i dies de pujar “de gratis” perquè l’anyorança ja podia amb mi.

Deixo enrere la por del primer dia quan vaig arribar (rebuda per la directora d’aquell moment, a qui dec moltes coses, i després acollida per la cuinera més guapa de tot l’Empordà, que em va agafar del bracet i em va dir que aquí estaria molt bé). Deixo enrere el primer moment en que et vaig veure, amor, i totes les coses enormes que ens van passar després (la felicitat plena, que es diu aviat). Deixo enrere aquella primera btt, acompanyada per algú que mai m’ha deixat sola. Deixo enrere els cotilleos, els “radio patio”, els riures, els exhibicionismes i els bailoteos amb el monitor més hiperactiu que conec, amic per sempre i veí durant quatre meravellosos anys. Deixo enrere molts companys, d’aquí i d’allà, de fa anys o de fa quatre dies, amb qui he passat estones de riure i de plorar, d’enfadar-nos i de demanar-nos perdó. Deixo enrere un germà, i també a una de les millors connexions que he sentit mai (geomecachings team). Deixo enrere moltes coses. El pujar farina i sucre a pasti, el grapar les caixes de torn, l’anar a escalfar quads i les cadenes de veu en bici. El quadrar Pou del glaç, els mussols, les marietes i la tirolina, el rascar rajoles els divendres a última hora, el muntar petits exploradors i les brúixoles a orientació. Les estones lliures a la Isa i a la Montse, al Drac, a l’Absenta, al Castell. Els sopars al Bisbal Park. Els funky cold medina i les danzas kuduro. Deixo enrere directors suplents i directors que venien algun cap de setmana i es van acabar quedant, salseros i samberas del otro lado del charco (i també alguna que altra de la Bisbal) que m’han fet de mamis i de papis, i sobretot, sobre totes les coses, la confirmació que “del odio al amor hay un paso”, una más mejor amiga, algú que m’ha suportat per damunt de mals dies, de males èpoques i del meu caràcter peculiar.


Donar les gràcies se’m queda curt, després de tot el que aquesta casa, i tota la gent que esteu a dins, m’ha donat. Estimo totes les coses bones que m’han passat aquí dins. SEMPRE DIRÉ QUE QUATRE DELS MEUS MILLORS ANYS ELS HE PASSAT AL POU DEL GLAÇ.